Una imatge val més que mil paraules...?

La verdad verdadera siempre fue una enredadera...

General, tu tanque

es más fuerte que un coche.

Arrasa un bosque

y aplasta a cien hombres.

Pero tiene un defecto:

necesita un conductor.

General, el hombre es muy útil.

Puede volar y puede matar.

Pero tiene un defecto:

puede pensar .

Quin nexe comú hi pot haver entre Brecht -l'autor del poema- i l'assaig de José Antonio Marina, entorn a les repercussions ètiques i socials de l'evolució de la societat de la informació...?

Doncs...res i...tot, de fet.

D'entrada pot semblar que no hi ha símil possible: un parla des d'un context de guerres (IIªG.M), l'altre des del context tecnocràtic que regeix el moment actual; un refereix a tecnologia bèl.lica mentre l'altre versa entorn a tecnologia informàtica, Brecht pretén construir cultura de pau, Marina atany a la cultura en termes generals...On és, doncs, que ambdós camins poden confluir i anar en paral.lel i fins dialogar? :

En la desmitificació de la màquina i la seva instrumentalització mitjançant la preponderància del pensament.

La via de construcció tant de la cultura de pau com del coneixement, és una sola i la mateixa; i comprén necessàriament transitar els camins de la sensibilització i l'educació.

Si bé és cert que la nostra ment s'ha comparat amb una computadora aventatjada, que sembla tenir una capacitat d'emmagatzament d'informació inusitada si és estimulada degudament; aquell component veritablement indispensable i extraordinari del nostre cervell, no és sinó aquell que el constitueix en processador de la informació. Només a partir d'aquest element classificador podem compartimentar informació, destriar la que és o no vàlida...i prendre decisions. Aquest és el click que ens diferencia substancialment de qualsevol màquina -sigui un tanc o un ordinador- als ulls de Brecht o Marina. En ambdós casos sempre hi figura un actiu pensant -la persona- que ho gestiona tot.

Com bé diferencia el segon, hi ha un abisme entre societat informatitzada i societat de la informació. Qui més qui menys és prou conscient per admetre -malgrat les reticències- que vivim en un entorn informatitzat que cal saber emprar per a no quedar-ne exclós i perquè conté força coses bones. Molts d'altres han teoritzat al respecte, com en el cas del sociòleg Manuel Castells amb el seu treball entorn a la Era de la información. Seria del gènere absurd provar de negar que processos com la creació, distribució i manipulació d'informació han esdevingut processos inherents a les activitats culturals i econòmiques actuals. La xarxa digital, però, tan sols n'és la plataforma. Suporta i alhora reparteix la informació, darrera la qual sempre hi ha una persona. I és que fins ara -que sàpiga- no s'ha inventat màquina prou autònoma com perquè faci ús de la pròpia raó. La tecnologia funciona sempre a base d'ordres. Les persones també, més sovint del que una voldria; i tanmateix, també contenen una forta dosi de creativitat i una relativa llibertat d'elecció -que no està supeditada a l'extensió d'un cable o a la manipulació d'un botó, per part d'un altre-.

És en aquest punt que em permeto esmentar el meu estimat Umberto Eco, que a banda d'ésser especialista en semiòtica, té prou sentit comú per plegar-se a l'evidència d'una nova avantguarda d'univers simbòlic. La xarxa és plena d'informació i malgrat tot, continuem sense saber acabar de trobar res...A hores d'ara tots sabem -i el qui no, que desperti- que la informació és poder. Tanmateix, tota la informació és vàlida o cal continuar verificant les fonts? Aquesta funció de brúixola enmig dels múltiples naufragis mediàtics que es viuen en l'actualitat, és el nou paper que Eco assigna als professors...

Perquè per sort, l'home continüa tenint un gran defecte del qual no acaba de guarir-se: pensa...i sap que navegar no és el mateix que annegar-se...