divendres, 15 de maig del 2009

La classe



De classes,n'hi ha hagut sempre moltes...potser fins i tot masses... I no només parlo de la història de la humanitat en el sentit més marxista; sinó de la història del cinema, en particular. Ja sigui a l'americana- començant per Rebelión en las aulas, continuant amb Diarios de la calle Mentes peligrosas i acabant amb Elephant o Bowling for Columbine-, o a l'europea, convertint en èpica l'aula de Hogwarts- com tan sols els anglesos saben-, problematitzant a la francesa amb Los cuatrocientos golpes o Hoy empieza todo, al més pur estil nouvelle vague; o sense acabar de deixar de mirar sempre enrera -que és l'estil que ens caracteritza a casa nostra- amb El florido pensil, La lengua de las mariposas o La mala educación; tret d'alguna excepció com Covardes, que és una de les produccions amb més pretensions d'actualitat.
Des del punt de vista cinematogràfic, doncs, Entre les murs o...
La Classe -són el mateix, per inversemblant que sembli- no deixa d'ésser una curiositat formal en tant que docudrama ficcionat, que tot i  no resultar ja tant exòtic a casa nostra després de la incursió de Guerin en el gènere, s'agraeix per sortir de la clàssica estructura "mestre fil.làntrop ratlla l'èpica, en les seves gestes educatives dins un aula que concentra absolutament tots els desarrapats de la terra". És cert, el film en aquest sentit s'agraeix, tot i fer-se un xic pesat, veritat i condició endèmica d'aquest gènere en qüestió, per cert.
Una altra cosa és  la història que s'hi narra i el seu enfoc. Si bé la condició amateur dels protagonistes adolescents, afavoreix la voluntat d'esdevenir document de la realitat de l'escola a França, la perspectiva que s'hi mostra únicament, és un recull de les principals problemàtiques que preocupen al cos docent, la seva frustració ja inherent a la
 professió i la manca de recursos i ajudes, per part de l'administració.
No oblidem que la institució escolar -com el propi film- no és neutra, però. És blanca i promou i s'expressa en una sèrie d'estàndards socialitzadors. Per tant, què és allò que el film vol documentar, doncs? Una realitat, observada exactament des d'on?   
Penso que La Classe, ens hauria de remetre a una reflexió pedagògica, ja que hi subjau una trama no explícita que atany a 2 de les principals  reformes pedagògiques que s'han implantat a les escoles d'arreu: comprensivitat i integració. I és des d'aquí i en clau sociològica que em disposo a analitzar-ne els components...
En aquest sentit, i quant a l'actuació docent del mestre de llengua, caldria fer esment a les teories de la reproducció social i a l'anàlisi dels codis sociolingüístics que plantejava Bernstein ,concretament. L'escola i el mestre, empren allò que aquest lingüista anomenava codi el.laborat. D'alguna forma, la base del currículum escolar, pren el capital cultural (Bourdieu) dominant com a universal i reprodueix l'estructura social imperant. Aquell qui prové de nivells socioeconòmics més desfavorits, a banda de les dificultats econòmiques, topa amb diferències lingüístiques o d'hàbit...o és que totes les famílies dónen la mateixa importància a l'educació? Quan fracassin, no és tindrà en compte la seva procedència cultural, sinó que l'escola i la seva autoritat pedagògica, els farà prendre aquest fracàs com a propi, per mitjà d'allò que Berstein anomenava violència simbòlica. En l'actuació docent trobem contínuament aquest problema al film. Es dóna una 
mena de desconnexió entre els adolescents que representen una amalgama de diversitat i el discurs del mestre. Si tots parlen en francès, d'on parteix, doncs, aquesta sort d'incomunicació? La llengua és el codi de comunicació per excel.lència, i tanmateix són els seus usos els que regulen un codi sociolingüístic...i el mestre, en la seva innocència i des de l'autoritat que li confereix la seva posició, sembla no ésser conscient de l'abisme que els separa. Fracassa, el mestre? Es pot dir que sí...en la mateixa mesura que ho ha fet i continüa fent-ho l'escola, malgrat les reformes compensatòries. Penso que aquest és el gran greuge actual de l'escola,aquí o a França. L'ona migratòria i l'obligatorietat de la Secundària, concentren a les aules una gran diversitat, que esdevé tràgica sota l'agravant de l'emergència d'un curriculum rígid que ens ve al radera. Només cal fer orelles davant les queixes del professorat en referència a les capacitats i disposició de l'alumnat...Pilotes fora i ulls clucs a una realitat: l'escola sovint parla en llengua estrangera i això, un mestre de llengua, també ha de tenir-ho present, és competència seva.
La mateixa lectura és aplicable al comportament dels pares vers l'educació dels seus fills. A hores d'ara no discutirem que juntament amb l'escola, l'altre gran canal socialitzador primari és la família. Quin és el valor i el grau d'identificació d'uns pares, amb una escola suposadament neutra, on els seus fills són minoria tot i ésser majoria numèrica? Valoren en un mateix grau l'escolarització com a garantia i oportunitat de mobilitat social? I en el cas concret de famílies musulmanes, destinaran la mateixa inversió (ja no económica, sinó d'expectatives) vers un fill que una filla? És evident, que l'escola no pot suplantar la família, ni abastar-ho tot...és del tot impossible. Tanmateix, sovint tendim a oblidar totes aquestes complicacions que envolten i condicionen l'activitat d'un alumne. Quin immigrant i de quina generació ocuparà un aula d'aquestes característiques exercint-ne de tutor? I un cop instal.lat, com evitarà no ésser integrat dins el codi de classe que ha assolit, per tal de preservar la proximitat i l'empatia respecte un alumnat que és minoria? Si tenim presents tots aquests factors, potser entendrem que la mare de Suleyman desconegui el règim d'assistència del seu fill, que no tingui cultura de cultura ni d'escola, que dins del seu codi restringit també el seu rol és restringit, fins al punt que no es faci necessari que conegui o tingui dret a aprendre la llengua del païs i que sigui el seu fill -tot i ésser menor- qui parli, per boca d'ella. Mentrestant, podem continuar queixant-nos, demonitzant aquests adolescents i reprovant els seus pares, avergonyint-los per la seva irresponsabilitat i manca d'implicació amb tutories classistes, tot i asseure'ns al mateix nivell compartint taula. No passa res, els mestres continuarem essent l'element que vehiculi aquesta violència simbòlica, que fa temps va detectar i anomenar Bernstein...infructuosament, pel que es veu.
Consti que no pretenc al meu torn, crucificar als docents ni victimitzar alumnes i famílies. No és el cas. Tan sols pretenc capgirar i oferir una òptica diferent a un documental, que m'ha semblat tendenciós o si més no, unilateral quant a perspectiva. Hem vist crisis nervioses dels docents, patinades i la frustració que es desprén d'una escola que està a punt del col.lapse, però en cap cas, hem entrat a les llars de les famílies i només si hi hem volgut reflexionar, podem intuir-ne, les frustracions respectives. Aquest i cap altre seria un document global.
Què podem intuir de Suleyman? Que la seva educació està mancada de referents? Un pare absent i una mare incomunicada amb la realitat preferent? Una identificació minsa amb l'organització escolar, potser condicionada pel valor que la pròpia família li confereix? Una confiança inexistent en qualsevol mena de progrés o mobilitat social que no es derivi únicament del capital econòmic? La manca de promeses, d'un païs profús en una immigració, que ja compta amb el reconeixement legal de la seva nacionalitat, i que tanmateix, continüa adscribint-los en un règim, de segona? Incomprensió, rebuig, baixes expectatives i uns protocols educatius estrictes, mal dissenyats fins a ratllar l'absurd? Suleyman és conflictiu en la mesura que ho és tot adolescent. És evident, que la conflictivitat, però, vindrà condicionada per les expectatives que sobre ell es generin i la dificultat que trobi en l'intent d'esberlar un sostre que roman tancat. Obviament, com sempre, Suleyman serà carn de sanció. Sancions i càstigs que en l'habitualitat  de l'absurd, estan totalment deslligats de l'acció incorrecta. Quin aprenentatge extreu d'una expulsió, un alumne conflictiu, que de fet, ja presenta una assistència a escola irregular? Al benefici de qui apunta aquest càstig, sinó és al de la tranquilitat del docent? Obviament no hi ha fòrmules màgiques i en termes d'educació, no podem receptar l'aspirina...Haurem d'estudiar cada cas i documentar-nos i treure pols dels llibres que omplen les nostres estanteries. I provar de tornar a imbuir-nos d'un xic de psicologia, i demanar assessorament i sobretot, adoptar una actitud resilient i estimar la nostra professió...Fer memòria que ha de contenir un xic de vocació, acceptar que a l'aula s'hi reflexen les desigualtats socials i que no és cert que el tret de sortida es faci, en igualtat, des del mateix punt de partida. I en la vessant pràctica, deixar d'instrumentalitzar integració/inclusió/multiculturalitat, per a batalles polítiques o sindicats de professors polititzats. Acceptar que sovint combinar agrupacions temporals i puntuals de l'alumnat, amb el grup-classe global; lluny d'apuntal.lar una segregació -on ja es troben instal.lats, no ens enganyem- és la única garantia per tal que puguin posar-se al dia, progressar i sortir de la banlieu que constitueixen les seves vides.
Si observem amb deteniment aquest film, entre línies, i cerquem allò que no es diu de forma explícita, entendrem una enorme injustícia. Veurem que l'adscripció dels adolescents a la seva ètnia d'origen malgrat ésser francesos legalment, les seves baralles absurdes entorn a les seleccions futbolístiques amb les que s'identifiquen o la pròpia queixa d'una noia rebel, quant a la inexistència de noms magribins en els exemples del docent...no tenen tant a veure amb el racisme, com amb la falta de referents i la manca d'identificació amb una organització escolar que es creu pretesament neutra, legitima una socialització occidental de burgès blanc i encara s'autodesigna multicultural. Obviament cada individu s'adscriurà a aquell origen ètnic que el faci particular i alhora membre d'un grup gran. És des d'allà que podrà autoafirmar-se, encara que sigui en detriment d'un altre, però és des d'allà que se sentirà acceptat...Jo no diria d'això racisme, crec que l'afecte i la comprensió era una de les necessitats de Maslow.
Està molt bé posar la multiculturalitat al currículum com a competència transversal, fer-la figurar a les lleis educatives i fins fer muntatges fotogràfics que mostrin la diversitat en els tríptics publicitaris dels PECs dels Centres, però el codi de l'escola continüa essent blanc
i burgès i sovint parlant la mateixa llengua, no ens entenem...Si l'escola no supera aquest abisme i fa una lectura crítica, acceptem-ho: anem al cine Verdi amb El País sota el braç a veure films francesos que ens facin sentir uns desgraciats i uns incompresos, malparlem dels nostres alumnes i dels seus pares i apuntem al nostre fill a un col.legi concertat...i deixem que Bernstein s'amuntegui de pols i quedi reduït a una lectura exòtica d'estudiant universitari aplicat... 


dijous, 14 de maig del 2009

In-Dependències

Llegeixo a El Punt que segons un estudi, es fa palès que l'aire de Barcelona concentra fins a cinc tipus de drogues en suspensió...Més enllà de l'anècdota, que ve a sumar-se a una notícia similar de fa uns mesos, relacionada aquell cop amb un anàlisi de les aigües de la ciutat; i també més enllà de les intermitents veus d'alarma que entorn a les drogues, es disparen de tant en tant...s'alça una dada... tranquilitzant? : «ni vivint mil anys s'arribaria a consumir l'equivalent a una dosi de cocaïna respirant aquest aire».
L'article del diari, em desvetlla una altra anècdota, però, que m'ha donat molt a pensar. En dues converses, amb dues persones diferents en poc espai de temps, va acabar per sorprende'm el fet que ambdues afirméssin no haver-se emborratxat mai. Allò que em va impactar fou la meva extranyesa davant d'aquestes afirmacions i el fet de vincular alcohol i diversió o lleure, com una cosa habitual...D'alguna manera, inconscientment, estava polaritzant una lectura que té dues vessants i identificava el consum (d'alcohol) com a allò normalitzat. Penso, doncs, en quina deu ésser la visió social entorn a les drogues dins la nostra societat; i en quina hauria d'ésser, la mirada pedagògica més adequada per a aquestes...
És evident que propostes com la d'Irudi Biziak són força interessants, principalment perquè des del cine s'obren canals per viure emocions, que obren una porta a la reflexió natural sobre determinades temàtiques. La clau d'això potser radiqui en el moment d'emergència tecnològica en que ens trobem inmersos, així com en la familiaritat, no només dels adolescents, amb un nou tipus de llenguatge : l'audiovisual.
Com bé llegim al text, el fenomen de les drogues és quelcom instal.lat de fa un grapat d'anys, a la nostra societat...i com a tal, ha experimentat el seus canvis i s'ha readecuat. Les pràctiques de risc han variat respecte els anys 60 o 80, però lluny d'erradicar-se, han perviscut d'acord amb els nous estils de vida social.
És de sentit comú que des de l'escola s'abordi la temàtica, ja que suposa superar l'actitut prohibicionista i conductual de la seva il.legalitat, per mirar de cara i fer front a una realitat preocupant. Per tant, tot programa entorn a la prevenció de les drogodependències serà benvingut i com més atractiu i proper resulti a aquells a qui va adreçat, major serà l'encert.
Com a positiu, d'Irudi Biziak, podem constatar:
a) l'opció de projectar els films desmarcant-se de l'edifici escolar. Crec que tots tenim present a la memòria, la impressió que ens despertava qualsevol xerrada preventiva, quan cursàvem Secundària. L'espai escolar és vinculat de per se a obligatorietat, i per a un adolescent -en ple procés identitari, amb una reafirmació personal que parteix de la negació de tota autoritat heterònoma- qualsevol proposta lligada a l'escola, serà motiu de recança o d'una certa desconfiança.
b) que el projecte es vehiculi dins l'escola, des d'una entitat externa a aquesta. Sovint, els docents, ni disposen dels recursos, la informació, la preparació o el temps, per dedicar a un tema com aquest.
Des de la psicologia social, són peces clau, cara a una bona construcció d'un missatge persuasiu -que no, manipulador...- :
- l'impacte del missatge
- l'atracció que susciti l'emissor
- la bilateralitat del missatge, donant cabuda al discent i a la construcció de la seva pròpia elecció.
I potser en aquest sentit, el projecte ESPO (Ed. per la Salut i la Prevenció de Drogodependències) d'Irudi Biziak, als meus ulls, és subjecte a una crítica. I és que, si bé ha quedat acceptat de bon grat, el recurs del cinema -quant a proximitat i atracció- com a pretext per entrar en matèria; no serà menys important, l'impacte que abasti. De fet hi ha films molt més adients, que
Juno , La classe o This is England, que focalitzen de ple la temàtica que es vol treballar. És el cas de Requiem for a dream, Diarios de un rebelde o La vendedora de rosas. Tanmateix, penso que aquesta crítica constructiva, no va encarada únicament al programa en qüestió, sinó que bona part de la responsabilitat a tals efectes, recau a les diferents polítiques preventives, que s'implanten a les autonomies del nostre païs. Si fem una ullada a les propostes dutes a terme a la Comunitat de Madrid, a través del
Programa escolar de prevención de drogodependencias a través del cine , trobem una proposta semblant, que em desperta la mateixa crítica, perquè coixeja del mateix peu.
Penso que tant el tema de les drogues, com el fenomen social, són prou importants per afrontar-los sense eufemismes ni complexes, ni vels políticament benpensants.
Hi ha una realitat: l'espai d'oci nocturn està directament vinculat al consum de drogues toves (tipus alcohol i tabac) i segons el poder adquisitiu, els rols socials o el context, es dóna una emergència en el consum també
de drogues de disseny...a banda de la familiaritat amb la marihuana o el haixix. Mirem sinó, els voltants dels instituts o les places dels barris...
A Catalunya, les polítiques de Salut i Joventut s'uneixen quant a les drogodependències i si bé es treballa la prevenció...són força més oberts i realistes, i també encaren programes de reducció de riscos en el consum.
Així neixen projectes com els d'
Energy control o Som.nit, que no són sinó intents de sensibilitzar i donar la informació necessària als usuaris de drogues, en els espais d'oci nocturn. Munten el seu stand i assessoren sobre policonsum o fan anàlisi de substàncies, però també acudeixen als instituts i sensibilitzen entorn a les drogues i les conductes de risc a elles associades, des de la seva qüotidianitat. De fet, els propis educadors solen ser o han estat consumidors; construint un discurs entorn a les drogues des de dins del seu món, i no sols com a espectadors.
Una altra proposta interessant i des d'una altra perspectiva, és la proposada des de la
Junta de Andalucía, amb la seva proposta de certamne escolar de cine per a la prevenció de les drogues. Aquí seran els discents qui activament facin cine; construint alhora el seu propi discurs entorn a les drogues.

No deixa de sorprendre'm, però, allò dit anteriorment en referència a les autonomies...Un projecte com el Som.Nit -nascut a Creu Roja Joventut Catalunya- un cop exportat a Madrid, es veu obligat a modificar allí la seva filosofia i un cop perduda la seva essència d'obertura de mires...obviament no funciona...
En resum: el cine pot ser un gran recurs escolar per al tractament de qualsevol qüestió candent, però al darrera hi haurà d'haver una voluntat real d'apropament, d'acceptació de la realitat que es dóna sobre el terreny...sinó, en general els adolescents, mai creuran que la pel.lícula va amb ells...i ens miraran com a extranys.