l'Educació , el país de les últimes coses

Una de les cares boniques de la tecnologia...una finestra oberta a la reflexió pedagògica i a la creativitat. Com sempre, love and hate!

Tecnofòbies: motiu III. Consumir fins a morir...

En general, els blogs no són sinó una finestra que t'obre a la resta del món...Per a mi, la seva existència no deixa de ser terapèutica. Inevitable utilitzar-los per tal de sublimar la mala llet i la violència que sovint m'envaeix observant aquest món...

Sovint, les coses per separat, són d'una extremada solvència. Ara bé, què dir davant determinades hibridacions? La fotografia i la cooperació, són cadascuna tecnologies nobles...unides, però, a l'últim crit dels fashion victims i tota la camarilla del món de la moda, fabriquen monstres difícils de pair. Per a més mostra, una imatge...

Ja ho sé, que no sóc objectiva, que he tingut males experiències...d'acord...però és que ningú més no veu que la mala gestió es tapa sota la imatge corporativa i la saturació dels mitjans de comunicació?

Tant és el que es digui, allò important és fer-se veure...

encara que sigui vergonyós i alhora faci pena. Again(st) the Red Cross, joder!

Tecnofòbies: motiu II. I(n)solation

Aquests dies , una que està encara amb traumatisme craneoencefàl.lic (glups), després d'un curs com a mínim extranyament llarg, prepara la taula de dissecció per analitzar-ne els grumolls...Sovint m'assetja la sensació que el meu cap és una perllongació de l'ordinador i em miro la punta del dit gros del peu i arribo a creure que tan sols arribaré a moure-la apretant l'enter. Com que no ho volem això i a ca meva som de cos present, de verd, de caminar i d'un blau turgent per proximitat al mar...ens preparem per sagellar aquesta finestra en arribar el juliol i no aixecar-li el càstic fins que no arribi allò imminent...Perquè la informació vessa per les orelles i malgrat tot, si una cosa ha fallat en aquest trajecte, ha estat la comunicació. Perquè a còpia d'aprendre a fer anar el dreamweaver, hem descuidat i bloquejat les caderes...perquè som lliures i per contra, ens inventem a qualsevol preu cadenes. I perquè hem descobert que sense sortir de casa també és possible patir una i(n)solació...prenem decisions amb determinació.

A una, que ahir la tornaven de Sitges, després d'embarcar-se com sempre, amb tripulants de dubtosa condició, única fèmina in a man's world...una, que tan sols creu en la pròpia intuïció, que la única cosa per la qual no troba perdó és per aquell qui ha aconseguit entristir-la...ahir baixava del cotxe a Mundet abandonant a la seva sort uns acompanyants -entre ells El Magister- amb un profund desencant. Decididament, l'últim de l'any. La commoció era tal, que no recordo el trajecte en metro ni en el meu tren estimat i tan sols un cop a Ocata, de cap a l'aigua per curar amb iode les nyafres, vaig poder escoltar la nit, amb la meva mirada habitual.

Per sort, la nena és una salvatge i quan aconsegueix tancar dins d'un cotxe, totes les misèries d'aquest món, amb un sol cop de porta i la mirada fixa a Collserola...ja ha pres una decisió.

Decididament no, nosaltres no som d'eixe món...ni ens fa cap falta...

Puges a peu cap a Teià sota el plugim i no te'n vas cap a casa, abandones l'asfalt i cerques els camins de sorra que han estat perdonats per ara, i puges cap al cementiri que és ben amunt i fa olor de terra mullada i mentre encens una cigarreta penses que sovint els morts són els vius...I no t'atures, ara ja camp a través, amunt, amunt...per veure-ho tot des d'un altre punt i perquè després fa baixada...

No acabo d'entendre què ens passa a tots plegats, en Jarne l'altre dia em preguntava si pensava continuar el curs vinent i la veritat, és que aquest home em va penetrar l'ànima, perquè certament em trobo en el mateix punt que quan estudiava filosofia i vaig decidir deixar-la a poc d'acabar. Imagino que va intuir-me cavil.losa i volàtil, que és com vesteixo quan n'estic tramant alguna...I si, en certa manera, tenia part de raó en la seva pregunta, però no va fer diana perquè desconeix la totalitat de la història.

Faci el que faci, sempre s'entrecreuen tres camins, tot i que n'hi ha un, que sempre he descartat d'entrada. Una via és l'assimilació -ni de conya-, l'altre és la renúncia -que ja l'he tastada-, l'últim és la rebelió -i ja hi estic ficada-. No només no abandono sinó que hi estic totalment abocada. I si barrino i sóc més parca en rialles és perquè rumio l'estratègia i el cop de gràcia...i calculo el grau d'insurrecció al que he d'estar disposada.

Lux in tenebris lucet.

Tecnofòbies: motiu I. Indigències

Mil chinchetas, El niño y la selva

300

Ningú som /Sols estem i tan sols amb la nostra dignitat i amb la nostra ràbia. /Hem vist i escoltat. /Petita és la nostra veu per ser eco d’aquesta paraula, petita la nostra mirada /Per a tanta i tant digne ràbia. Altres som, allò altre. /Si el món no té lloc per nosaltres, llavors un altre món s’ha de fer. /Falta més trobar-nos, conèixer-nos cal./ Falta el que falta...”

A grans problemes, grans solucions. Matí tràgic en constatar el resultat de les eleccions europees, si no fos que ja estem tan avesats a aquest agnosticisme perenne, davant les qüestions trascendentals. Europa radicalitza les seves mesures quant a immigració, redueix costos socials i impulsa aquest model neolliberal, que legitima un way of life tan burgès com blanc. Talcott-Parsons era tremendament ingenu…o un cínic acabat, quan en les seves teories del repartiment social, situava l’escolarització com la garantia de progrés i mobilitat social. A la manera de Napoleó, venia a dir que tothom neix amb el bastó de mariscal sota el braç i que qualsevol distància pot salvar-se amb esforç.

Una, que ja està força bregadeta, que en aquest curs ha viscut en pròpia carn la caiguda de l’Imperi Romà, i que ja no es creu res però comença a comprendre després de llegir a Bourdieu i als teòrics de les teories de la reproducció social…ha decidit seguir caminant, en corrent inversa a la del riu.

L’home neix igual en drets…, resa una de les Bíblies de l’home, i a hores d’ara ja sabem que és mentida; i que la única veritat és la desigualtat,i per això es fan necessaris textos que la legitimin.

Potser és per això que a la manera de Kerouac, és des de l’educació que creuarem els ponts que ens porten a les ciutats, per fer-les rebentar o dissoldre’ns en elles. Cal estar a dins, per tenir-hi alguna cosa a dir.

El caire europeitzant que pren l’educació –Bolonya, PISA…quina fixació amb els termes italians!- és legitimador de l’exclusió global. Als analfabets de sempre, els afegirem els analfabets virtuals. A l’exclusió étnica s’hi afegirà l’exclusió per competències…i així, anirem sumant, o restant.

No tindrem ajudes, tampoc les esperem. Caldrà que fem pinya i ens recolzem en la comunitat, com espartans.

Aquesta projecció, més enllà de voler il.lusionar uns adolescents que estan en tota regla desplaçats per manca d’identificació amb un model, més enllà de voler alfabetitzar-los tecnològicament amb cullera…allò que pretén és que observin el recurs de la comunitat i el de les pròpies mans. Que s’enorgulleixin d’allò que han fet i que a partir d’una llumeta en el seu autoconcepte, no s’aturin mai.

Tecnologia i Discapacitat

Potser aquest hagi estat el repte més gran, complexe  i de resultat més descoratjador, dels que se m'han plantejat en aquest blog.

Una se submergeix a la xarxa i traga aigua salada i quasi s'ennuega abans no troba La guía multimedia de recursos educativos para alumnado con necesidades educativas especiales. I després li sobrevé un dubte clàssic quan es navega i  es té una idea massa vague sobre el tema: com distingir si em puc felicitar per la troballa o he de malfiar-me de la font?

Una cosa em fa contenta, però, gràcies a la recerca i només a segon de carrera, i per propi peu...descobreixo el significat d'unes sigles que m'anava topant, sense acabar de saber com interpretar: N.E.E, Necesidades Educativas Especiales. Molt bé!, no?

Bé, fora bromes, -la cosa és sèria- l'anècdota m'ha fet pensar en tots nosaltres, cursant aquesta llicenciatura que s'extingeix com a tal i que muta en un grau, predestinats a tractar amb la diversitat. Atenció a la diversitat -en diuen- i tant aviat refereixen a multiculturalitat com a discapacitat, tot dins d'un mateix sac. Em fa pensar que ens caldran moltes eines, que ja cal que fem recerca i ens familiaritzem amb tots aquests temes, si pretenem assessorar entorn a aquests i...fer-ho bé, a més a més.  

Una, que no defalleix mai, accepta el repte de vincular discapacitat psíquica i recursos tecnològics que ajudin a paliar aquesta. D'entrada, no resulta fàcil i va descobrint-ne cosetes...

- que hi ha força més recursos quan a discapacitats físiques, potser perquè hi ha fundacions del tipus ONCE, al radera, que hi inverteixen.

- que hi ha discapacitats psíquiques, més profuses en recursos (TDAH, Asperger, autisme o logopèdia), potser per la mateixa raó.

-que -feliçment- hi ha força software lliure en relació amb la discapacitat.

I així, en aquesta primera incursió neòfita, on no em fa res confessar la meva ignorància, i em resultaria de molt mal gust voler passar per una entesa en el tema, una descobreix que hi ha gent que dedica el seu treball fi de carrera al disseny d'un programa que faciliti la lecto-escriptura a aquells que es troben afectats per Síndrome de Down, que a la meva comarca i a tocar de ca meva, la Fundació Maresme i l'Escola l'Arboç han creat un portal : la Mosqueta, 

que és un portal d'aplicacions per a nens amb NEE, que hi ha webs específiques -tot i que de llengua anglesa- per treballar amb nens autistes a base de pictogrames, que n'hi ha d'altres per treballar l'autisme multisensorialment i de forma interactiva...i que, en general, hi ha força recursos -tot i la feinada que resta per fer- i que si no els fem servir més és per desconeixement.

Toca admetre, novament, que sovint la fòbia és injustificada, que hi ha força aplicacions tecnològiques ben pràctiques respecte a temes com les NEE, que desconeixem. Cal estar-hi al dia, potser fins i tot podem ajudar a dissenyar-les i aquell qui no avanci, quedarà enrera indefectiblement...Hi haurà espais per a tot, però, no hi ha pitjor invent que la cadira per l'hipertròfia del cos, o la pantalla, per la de la vista; o el no llegir...pel cor.

In Dewey we trust...

La classe

De classes,n'hi ha hagut sempre moltes...potser fins i tot masses... I no només parlo de la història de la humanitat en el sentit més marxista; sinó de la història del cinema, en particular. Ja sigui a l'americana- començant per Rebelión en las aulas, continuant amb Diarios de la calle o Mentes peligrosas i acabant amb Elephant o Bowling for Columbine-, o a l'europea, convertint en èpica l'aula de Hogwarts- com tan sols els anglesos saben-, problematitzant a la francesa amb Los cuatrocientos golpes o Hoy empieza todo, al més pur estil nouvelle vague; o sense acabar de deixar de mirar sempre enrera -que és l'estil que ens caracteritza a casa nostra- amb El florido pensil, La lengua de las mariposas o La mala educación; tret d'alguna excepció com Covardes, que és una de les produccions amb més pretensions d'actualitat.

Des del punt de vista cinematogràfic, doncs, Entre les murs o...

La Classe -són el mateix, per inversemblant que sembli- no deixa d'ésser una curiositat formal en tant que docudrama ficcionat, que tot i  no resultar ja tant exòtic a casa nostra després de la incursió de Guerin en el gènere, s'agraeix per sortir de la clàssica estructura "mestre fil.làntrop ratlla l'èpica, en les seves gestes educatives dins un aula que concentra absolutament tots els desarrapats de la terra". És cert, el film en aquest sentit s'agraeix, tot i fer-se un xic pesat, veritat i condició endèmica d'aquest gènere en qüestió, per cert.

Una altra cosa és  la història que s'hi narra i el seu enfoc. Si bé la condició amateur dels protagonistes adolescents, afavoreix la voluntat d'esdevenir document de la realitat de l'escola a França, la perspectiva que s'hi mostra únicament, és un recull de les principals problemàtiques que preocupen al cos docent, la seva frustració ja inherent a la

 professió i la manca de recursos i ajudes, per part de l'administració.

No oblidem que la institució escolar -com el propi film- no és neutra, però. És blanca i promou i s'expressa en una sèrie d'estàndards socialitzadors. Per tant, què és allò que el film vol documentar, doncs? Una realitat, observada exactament des d'on?   

Penso que La Classe, ens hauria de remetre a una reflexió pedagògica, ja que hi subjau una trama no explícita que atany a 2 de les principals  reformes pedagògiques que s'han implantat a les escoles d'arreu: comprensivitat i integració. I és des d'aquí i en clau sociològica que em disposo a analitzar-ne els components...

En aquest sentit, i quant a l'actuació docent del mestre de llengua, caldria fer esment a les teories de la reproducció social i a l'anàlisi dels codis sociolingüístics que plantejava Bernstein ,concretament. L'escola i el mestre, empren allò que aquest lingüista anomenava codi el.laborat. D'alguna forma, la base del currículum escolar, pren el capital cultural (Bourdieu) dominant com a universal i reprodueix l'estructura social imperant. Aquell qui prové de nivells socioeconòmics més desfavorits, a banda de les dificultats econòmiques, topa amb diferències lingüístiques o d'hàbit...o és que totes les famílies dónen la mateixa importància a l'educació? Quan fracassin, no és tindrà en compte la seva procedència cultural, sinó que l'escola i la seva autoritat pedagògica, els farà prendre aquest fracàs com a propi, per mitjà d'allò que Berstein anomenava violència simbòlica. En l'actuació docent trobem contínuament aquest problema al film. Es dóna una 

mena de desconnexió entre els adolescents que representen una amalgama de diversitat i el discurs del mestre. Si tots parlen en francès, d'on parteix, doncs, aquesta sort d'incomunicació? La llengua és el codi de comunicació per excel.lència, i tanmateix són els seus usos els que regulen un codi sociolingüístic...i el mestre, en la seva innocència i des de l'autoritat que li confereix la seva posició, sembla no ésser conscient de l'abisme que els separa. Fracassa, el mestre? Es pot dir que sí...en la mateixa mesura que ho ha fet i continüa fent-ho l'escola, malgrat les reformes compensatòries. Penso que aquest és el gran greuge actual de l'escola,aquí o a França. L'ona migratòria i l'obligatorietat de la Secundària, concentren a les aules una gran diversitat, que esdevé tràgica sota l'agravant de l'emergència d'un curriculum rígid que ens ve al radera. Només cal fer orelles davant les queixes del professorat en referència a les capacitats i disposició de l'alumnat...Pilotes fora i ulls clucs a una realitat: l'escola sovint parla en llengua estrangera i això, un mestre de llengua, també ha de tenir-ho present, és competència seva.

La mateixa lectura és aplicable al comportament dels pares vers l'educació dels seus fills. A hores d'ara no discutirem que juntament amb l'escola, l'altre gran canal socialitzador primari és la família. Quin és el valor i el grau d'identificació d'uns pares, amb una escola suposadament neutra, on els seus fills són minoria tot i ésser majoria numèrica? Valoren en un mateix grau l'escolarització com a garantia i oportunitat de mobilitat social? I en el cas concret de famílies musulmanes, destinaran la mateixa inversió (ja no económica, sinó d'expectatives) vers un fill que una filla? És evident, que l'escola no pot suplantar la família, ni abastar-ho tot...és del tot impossible. Tanmateix, sovint tendim a oblidar totes aquestes complicacions que envolten i condicionen l'activitat d'un alumne. Quin immigrant i de quina generació ocuparà un aula d'aquestes característiques exercint-ne de tutor? I un cop instal.lat, com evitarà no ésser integrat dins el codi de classe que ha assolit, per tal de preservar la proximitat i l'empatia respecte un alumnat que és minoria? Si tenim presents tots aquests factors, potser entendrem que la mare de Suleyman desconegui el règim d'assistència del seu fill, que no tingui cultura de cultura ni d'escola, que dins del seu codi restringit també el seu rol és restringit, fins al punt que no es faci necessari que conegui o tingui dret a aprendre la llengua del païs i que sigui el seu fill -tot i ésser menor- qui parli, per boca d'ella. Mentrestant, podem continuar queixant-nos, demonitzant aquests adolescents i reprovant els seus pares, avergonyint-los per la seva irresponsabilitat i manca d'implicació amb tutories classistes, tot i asseure'ns al mateix nivell compartint taula. No passa res, els mestres continuarem essent l'element que vehiculi aquesta violència simbòlica, que fa temps va detectar i anomenar Bernstein...infructuosament, pel que es veu.

Consti que no pretenc al meu torn, crucificar als docents ni victimitzar alumnes i famílies. No és el cas. Tan sols pretenc capgirar i oferir una òptica diferent a un documental, que m'ha semblat tendenciós o si més no, unilateral quant a perspectiva. Hem vist crisis nervioses dels docents, patinades i la frustració que es desprén d'una escola que està a punt del col.lapse, però en cap cas, hem entrat a les llars de les famílies i només si hi hem volgut reflexionar, podem intuir-ne, les frustracions respectives. Aquest i cap altre seria un document global.

Què podem intuir de Suleyman? Que la seva educació està mancada de referents? Un pare absent i una mare incomunicada amb la realitat preferent? Una identificació minsa amb l'organització escolar, potser condicionada pel valor que la pròpia família li confereix? Una confiança inexistent en qualsevol mena de progrés o mobilitat social que no es derivi únicament del capital econòmic? La manca de promeses, d'un païs profús en una immigració, que ja compta amb el reconeixement legal de la seva nacionalitat, i que tanmateix, continüa adscribint-los en un règim, de segona? Incomprensió, rebuig, baixes expectatives i uns protocols educatius estrictes, mal dissenyats fins a ratllar l'absurd? Suleyman és conflictiu en la mesura que ho és tot adolescent. És evident, que la conflictivitat, però, vindrà condicionada per les expectatives que sobre ell es generin i la dificultat que trobi en l'intent d'esberlar un sostre que roman tancat. Obviament, com sempre, Suleyman serà carn de sanció. Sancions i càstigs que en l'habitualitat  de l'absurd, estan totalment deslligats de l'acció incorrecta. Quin aprenentatge extreu d'una expulsió, un alumne conflictiu, que de fet, ja presenta una assistència a escola irregular? Al benefici de qui apunta aquest càstig, sinó és al de la tranquilitat del docent? Obviament no hi ha fòrmules màgiques i en termes d'educació, no podem receptar l'aspirina...Haurem d'estudiar cada cas i documentar-nos i treure pols dels llibres que omplen les nostres estanteries. I provar de tornar a imbuir-nos d'un xic de psicologia, i demanar assessorament i sobretot, adoptar una actitud resilient i estimar la nostra professió...Fer memòria que ha de contenir un xic de vocació, acceptar que a l'aula s'hi reflexen les desigualtats socials i que no és cert que el tret de sortida es faci, en igualtat, des del mateix punt de partida. I en la vessant pràctica, deixar d'instrumentalitzar integració/inclusió/multiculturalitat, per a batalles polítiques o sindicats de professors polititzats. Acceptar que sovint combinar agrupacions temporals i puntuals de l'alumnat, amb el grup-classe global; lluny d'apuntal.lar una segregació -on ja es troben instal.lats, no ens enganyem- és la única garantia per tal que puguin posar-se al dia, progressar i sortir de la banlieu que constitueixen les seves vides.

Si observem amb deteniment aquest film, entre línies, i cerquem allò que no es diu de forma explícita, entendrem una enorme injustícia. Veurem que l'adscripció dels adolescents a la seva ètnia d'origen malgrat ésser francesos legalment, les seves baralles absurdes entorn a les seleccions futbolístiques amb les que s'identifiquen o la pròpia queixa d'una noia rebel, quant a la inexistència de noms magribins en els exemples del docent...no tenen tant a veure amb el racisme, com amb la falta de referents i la manca d'identificació amb una organització escolar que es creu pretesament neutra, legitima una socialització occidental de burgès blanc i encara s'autodesigna multicultural. Obviament cada individu s'adscriurà a aquell origen ètnic que el faci particular i alhora membre d'un grup gran. És des d'allà que podrà autoafirmar-se, encara que sigui en detriment d'un altre, però és des d'allà que se sentirà acceptat...Jo no diria d'això racisme, crec que l'afecte i la comprensió era una de les necessitats de Maslow.

Està molt bé posar la multiculturalitat al currículum com a competència transversal, fer-la figurar a les lleis educatives i fins fer muntatges fotogràfics que mostrin la diversitat en els tríptics publicitaris dels PECs dels Centres, però el codi de l'escola continüa essent blanc

i burgès i sovint parlant la mateixa llengua, no ens entenem...Si l'escola no supera aquest abisme i fa una lectura crítica, acceptem-ho: anem al cine Verdi amb El País sota el braç a veure films francesos que ens facin sentir uns desgraciats i uns incompresos, malparlem dels nostres alumnes i dels seus pares i apuntem al nostre fill a un col.legi concertat...i deixem que Bernstein s'amuntegui de pols i quedi reduït a una lectura exòtica d'estudiant universitari aplicat... 

In-Dependències

Llegeixo a El Punt que segons un estudi, es fa palès que l'aire de Barcelona concentra fins a cinc tipus de drogues en suspensió...Més enllà de l'anècdota, que ve a sumar-se a una notícia similar de fa uns mesos, relacionada aquell cop amb un anàlisi de les aigües de la ciutat; i també més enllà de les intermitents veus d'alarma que entorn a les drogues, es disparen de tant en tant...s'alça una dada... tranquilitzant? : «ni vivint mil anys s'arribaria a consumir l'equivalent a una dosi de cocaïna respirant aquest aire».

L'article del diari, em desvetlla una altra anècdota, però, que m'ha donat molt a pensar. En dues converses, amb dues persones diferents en poc espai de temps, va acabar per sorprende'm el fet que ambdues afirméssin no haver-se emborratxat mai. Allò que em va impactar fou la meva extranyesa davant d'aquestes afirmacions i el fet de vincular alcohol i diversió o lleure, com una cosa habitual...D'alguna manera, inconscientment, estava polaritzant una lectura que té dues vessants i identificava el consum (d'alcohol) com a allò normalitzat. Penso, doncs, en quina deu ésser la visió social entorn a les drogues dins la nostra societat; i en quina hauria d'ésser, la mirada pedagògica més adequada per a aquestes...

És evident que propostes com la d'Irudi Biziak són força interessants, principalment perquè des del cine s'obren canals per viure emocions, que obren una porta a la reflexió natural sobre determinades temàtiques. La clau d'això potser radiqui en el moment d'emergència tecnològica en que ens trobem inmersos, així com en la familiaritat, no només dels adolescents, amb un nou tipus de llenguatge : l'audiovisual.

Com bé llegim al text, el fenomen de les drogues és quelcom instal.lat de fa un grapat d'anys, a la nostra societat...i com a tal, ha experimentat el seus canvis i s'ha readecuat. Les pràctiques de risc han variat respecte els anys 60 o 80, però lluny d'erradicar-se, han perviscut d'acord amb els nous estils de vida social.

És de sentit comú que des de l'escola s'abordi la temàtica, ja que suposa superar l'actitut prohibicionista i conductual de la seva il.legalitat, per mirar de cara i fer front a una realitat preocupant. Per tant, tot programa entorn a la prevenció de les drogodependències serà benvingut i com més atractiu i proper resulti a aquells a qui va adreçat, major serà l'encert.
Com a positiu, d'Irudi Biziak, podem constatar:
a) l'opció de projectar els films desmarcant-se de l'edifici escolar. Crec que tots tenim present a la memòria, la impressió que ens despertava qualsevol xerrada preventiva, quan cursàvem Secundària. L'espai escolar és vinculat de per se a obligatorietat, i per a un adolescent -en ple procés identitari, amb una reafirmació personal que parteix de la negació de tota autoritat heterònoma- qualsevol proposta lligada a l'escola, serà motiu de recança o d'una certa desconfiança.
b) que el projecte es vehiculi dins l'escola, des d'una entitat externa a aquesta. Sovint, els docents, ni disposen dels recursos, la informació, la preparació o el temps, per dedicar a un tema com aquest.
Des de la psicologia social, són peces clau, cara a una bona construcció d'un missatge persuasiu -que no, manipulador...- :
- l'impacte del missatge
- l'atracció que susciti l'emissor
- la bilateralitat del missatge, donant cabuda al discent i a la construcció de la seva pròpia elecció.
I potser en aquest sentit, el projecte ESPO (Ed. per la Salut i la Prevenció de Drogodependències) d'Irudi Biziak, als meus ulls, és subjecte a una crítica. I és que, si bé ha quedat acceptat de bon grat, el recurs del cinema -quant a proximitat i atracció- com a pretext per entrar en matèria; no serà menys important, l'impacte que abasti. De fet hi ha films molt més adients, que Juno , La classe o This is England, que focalitzen de ple la temàtica que es vol treballar. És el cas de Requiem for a dream, Diarios de un rebelde o La vendedora de rosas. Tanmateix, penso que aquesta crítica constructiva, no va encarada únicament al programa en qüestió, sinó que bona part de la responsabilitat a tals efectes, recau a les diferents polítiques preventives, que s'implanten a les autonomies del nostre païs. Si fem una ullada a les propostes dutes a terme a la Comunitat de Madrid, a través del Programa escolar de prevención de drogodependencias a través del cine , trobem una proposta semblant, que em desperta la mateixa crítica, perquè coixeja del mateix peu.
Penso que tant el tema de les drogues, com el fenomen social, són prou importants per afrontar-los sense eufemismes ni complexes, ni vels políticament benpensants.
Hi ha una realitat: l'espai d'oci nocturn està directament vinculat al consum de drogues toves (tipus alcohol i tabac) i segons el poder adquisitiu, els rols socials o el context, es dóna una emergència en el consum també
de drogues de disseny...a banda de la familiaritat amb la marihuana o el haixix. Mirem sinó, els voltants dels instituts o les places dels barris...
A Catalunya, les polítiques de Salut i Joventut s'uneixen quant a les drogodependències i si bé es treballa la prevenció...són força més oberts i realistes, i també encaren programes de reducció de riscos en el consum.
Així neixen projectes com els d'Energy control o Som.nit, que no són sinó intents de sensibilitzar i donar la informació necessària als usuaris de drogues, en els espais d'oci nocturn. Munten el seu stand i assessoren sobre policonsum o fan anàlisi de substàncies, però també acudeixen als instituts i sensibilitzen entorn a les drogues i les conductes de risc a elles associades, des de la seva qüotidianitat. De fet, els propis educadors solen ser o han estat consumidors; construint un discurs entorn a les drogues des de dins del seu món, i no sols com a espectadors.
Una altra proposta interessant i des d'una altra perspectiva, és la proposada des de la Junta de Andalucía, amb la seva proposta de certamne escolar de cine per a la prevenció de les drogues. Aquí seran els discents qui activament facin cine; construint alhora el seu propi discurs entorn a les drogues.

No deixa de sorprendre'm, però, allò dit anteriorment en referència a les autonomies...Un projecte com el Som.Nit -nascut a Creu Roja Joventut Catalunya- un cop exportat a Madrid, es veu obligat a modificar allí la seva filosofia i un cop perduda la seva essència d'obertura de mires...obviament no funciona...
En resum: el cine pot ser un gran recurs escolar per al tractament de qualsevol qüestió candent, però al darrera hi haurà d'haver una voluntat real d'apropament, d'acceptació de la realitat que es dóna sobre el terreny...sinó, en general els adolescents, mai creuran que la pel.lícula va amb ells...i ens miraran com a extranys.

L'odi...l'altre passatger negre

Veient El passatger negre , em va venir al cap una altra pel.lícula que es va estrenar l'any 95 i fou acollida sota la disjuntiva de si no es tractaria d'una exageració. El cas és que, deu anys després, La Haine (l'Odi) de Kassovitz, resultaria un film visionari pel que es va esdevenir a les Banlieus. Visionari o no -als 90 ja tots sabíem què s'estava gestant als suburbis- m'agrada aquest film per la seva duresa...Una, que és de contrastos i d'extrems, no pot deixar de comparar-ne el to dramàtic amb la moralina humorística final del passatger negre, que a mode de coda, acaba empassant-se el bitllet de bus de la vella que l'ha estat emprenyant per motius de raça, convertint-la a ella mateixa, en el veritable passatger negre...

La Haine, pràcticament no conté traces d'humor -tot i desvetllar somriures davant l'absurd de la condició humana- i tanmateix, en ambdós films hi ha un element comú que és la clau d'una resposta: l'ull per ull...podem trobar-hi alguna mena de reflexió pedagògica? Penso que si...i ja va essent hora...

És hora que ens traguem la vena dels ulls i mirem als "nens" com als adults en potència que són, que deixem de criminalitzar els adolescents i admetem que són un microcosmos que únicament reflexa allò de bo i dolent que corre pel món. L'estigma de la diferència no volguda -anomenem-la racisme, suburbi, pobresa, discriminació sexual, etc- genera ràbia i aquesta ràbia existeix, és palpable i no és possible soterrar-la o silenciar-la amb valors benpensants i discursos pedagògico-morals de bon burgès. Calen fets.

Des de l'audiovisual, s'han fet força experiments en clau de film, per a treballar aquests temes tan candents: Una classe dividida, Las cartas de Alou ,etc...són intents de fer viure en la pròpia pell, una situació al.liena, per tal d'afavorir comprendre-la. D'aquesta mena d'enfocament pedagògic, se'n diu socioafectiu i novament els països nòrdics foren pioners en el seu ús, a l'hora d'abordar temes d'educació per a la pau, en adonar-se que per als discents i el seu

contexte occidentalitzant, resultaven molt llunyans, contextes en via de desenvolupament. També en el terreny dels materials didàctics, relacionats amb l'audiovisual, s'han donat publicacions interessants, del tipus Huevos de serpiente. Racismo y xenofobia en el cine, que no deixa d'ésser una guia didàctica combinada amb films determinats, que busca deconstruir la imatge perversa de "l'altre" que s'ha dibuixat des del cinema. La literatura i les propostes didàctiques són profuses quant al tema, no en va, la legislació educativa vigent ens ha familiaritzat fins a l'avorriment amb tot un nou vocabulari: integració, inclusió, multiculturalitat, etc...Com deia, però, calen fets.

Potser és per això, que a mode d'introducció, se'm va acudir emprar combinadament ambdós films, com a pretexte per a poder treballar l'odi amb els adolescents...l'odi, i aquelles situacions que el generen. Potser l'única forma d'abordar-lo, però, feia necessari provocar-lo en ells, fent-los viure sobre la pròpia pell una situació d'exclusió que els aproximés a una realitat de la que molts, són inexperts.

L'activitat, doncs, es presentaria a secundària en horaris de tutoria, malgrat que també podria abarcar de forma transversal d'altres franges lectives, donat que requeriria -com es veurà- alguna experiència vivencial i de recerca, fora del Centre.

Tot començaria amb una webquest molt específica on des de la primera tasca se'ls induïria al visionat d'un curt ,després del visionat del qual se'ls demanaria que es posessin a la pell del personatge. Així mitjançant un senzill joc de rol, caldria que absolutamnet tots s'imbuïssin de tècniques de dramatització i s'identifiquéssin amb el personatge.

La tasca concreta a realitzar a partir de la webquest seria molt senzilla i caldria fer-la com una activitat individual. En un apartat de recursos, comptarien amb tot de links i enllaços web entorn a serveis i processos a seguir quan arribes a la ciutat de Barcelona i et trobes en la situació del personatge del curt: un sense-papers. La primera tasca, doncs, relativa a un recurs audiovisual, consistiria a classificar cada link de la webquest segons la temàtica: entitats que ajuden als immigrants, permisos i documents legals, treball i formació ocupacional, assessoria jurídica,etc...

Fet això, se'ls exhortarà a formar grups de 3 persones i a escollir una temàtica per a aprofundir-hi. La tasca es presentarà com un treball de recerca macro a través de grups cooperatius. Cada grup concret, segons la temàtica escollida haurà de representar el seu paper i traslladar-se a una entitat o recurs (p.ex. l'oficina d'estrangeria) per tal d'assessorar-se.

Segons el cas, es trobaran amb situacions inhabituals: llargues cues burocràtiques, entrebancs i contradiccions múltiples...subjectes i relatives a les seva nova condició d'immigrants. Experimentaran ben segur frustració i enuig...però també aprendran, no només el dur procés d'inserció d'un immigrant, sinó també els seus grans conflictes emocionals i per altra banda, a partir de la classificació dels recursos segons temàtica, contribuiran a construir una eina útil de referència per aquell qui veritablement es trobi en aquesta situació.

Una imatge val més que mil paraules...?

La verdad verdadera siempre fue una enredadera...

General, tu tanque

es más fuerte que un coche.

Arrasa un bosque

y aplasta a cien hombres.

Pero tiene un defecto:

necesita un conductor.

General, el hombre es muy útil.

Puede volar y puede matar.

Pero tiene un defecto:

puede pensar .

Quin nexe comú hi pot haver entre Brecht -l'autor del poema- i l'assaig de José Antonio Marina, entorn a les repercussions ètiques i socials de l'evolució de la societat de la informació...?

Doncs...res i...tot, de fet.

D'entrada pot semblar que no hi ha símil possible: un parla des d'un context de guerres (IIªG.M), l'altre des del context tecnocràtic que regeix el moment actual; un refereix a tecnologia bèl.lica mentre l'altre versa entorn a tecnologia informàtica, Brecht pretén construir cultura de pau, Marina atany a la cultura en termes generals...On és, doncs, que ambdós camins poden confluir i anar en paral.lel i fins dialogar? :

En la desmitificació de la màquina i la seva instrumentalització mitjançant la preponderància del pensament.

La via de construcció tant de la cultura de pau com del coneixement, és una sola i la mateixa; i comprén necessàriament transitar els camins de la sensibilització i l'educació.

Si bé és cert que la nostra ment s'ha comparat amb una computadora aventatjada, que sembla tenir una capacitat d'emmagatzament d'informació inusitada si és estimulada degudament; aquell component veritablement indispensable i extraordinari del nostre cervell, no és sinó aquell que el constitueix en processador de la informació. Només a partir d'aquest element classificador podem compartimentar informació, destriar la que és o no vàlida...i prendre decisions. Aquest és el click que ens diferencia substancialment de qualsevol màquina -sigui un tanc o un ordinador- als ulls de Brecht o Marina. En ambdós casos sempre hi figura un actiu pensant -la persona- que ho gestiona tot.

Com bé diferencia el segon, hi ha un abisme entre societat informatitzada i societat de la informació. Qui més qui menys és prou conscient per admetre -malgrat les reticències- que vivim en un entorn informatitzat que cal saber emprar per a no quedar-ne exclós i perquè conté força coses bones. Molts d'altres han teoritzat al respecte, com en el cas del sociòleg Manuel Castells amb el seu treball entorn a la Era de la información. Seria del gènere absurd provar de negar que processos com la creació, distribució i manipulació d'informació han esdevingut processos inherents a les activitats culturals i econòmiques actuals. La xarxa digital, però, tan sols n'és la plataforma. Suporta i alhora reparteix la informació, darrera la qual sempre hi ha una persona. I és que fins ara -que sàpiga- no s'ha inventat màquina prou autònoma com perquè faci ús de la pròpia raó. La tecnologia funciona sempre a base d'ordres. Les persones també, més sovint del que una voldria; i tanmateix, també contenen una forta dosi de creativitat i una relativa llibertat d'elecció -que no està supeditada a l'extensió d'un cable o a la manipulació d'un botó, per part d'un altre-.

És en aquest punt que em permeto esmentar el meu estimat Umberto Eco, que a banda d'ésser especialista en semiòtica, té prou sentit comú per plegar-se a l'evidència d'una nova avantguarda d'univers simbòlic. La xarxa és plena d'informació i malgrat tot, continuem sense saber acabar de trobar res...A hores d'ara tots sabem -i el qui no, que desperti- que la informació és poder. Tanmateix, tota la informació és vàlida o cal continuar verificant les fonts? Aquesta funció de brúixola enmig dels múltiples naufragis mediàtics que es viuen en l'actualitat, és el nou paper que Eco assigna als professors...

Perquè per sort, l'home continüa tenint un gran defecte del qual no acaba de guarir-se: pensa...i sap que navegar no és el mateix que annegar-se...