De classes,n'hi ha hagut sempre moltes...potser fins i tot masses... I no només parlo de la història de la humanitat en el sentit més marxista; sinó de la història del cinema, en particular. Ja sigui a l'americana- començant per Rebelión en las aulas, continuant amb Diarios de la calle o Mentes peligrosas i acabant amb Elephant o Bowling for Columbine-, o a l'europea, convertint en èpica l'aula de Hogwarts- com tan sols els anglesos saben-, problematitzant a la francesa amb Los cuatrocientos golpes o Hoy empieza todo, al més pur estil nouvelle vague; o sense acabar de deixar de mirar sempre enrera -que és l'estil que ens caracteritza a casa nostra- amb El florido pensil, La lengua de las mariposas o La mala educación; tret d'alguna excepció com Covardes, que és una de les produccions amb més pretensions d'actualitat.
Des del punt de vista cinematogràfic, doncs, Entre les murs o...
La Classe -són el mateix, per inversemblant que sembli- no deixa d'ésser una curiositat formal en tant que docudrama ficcionat, que tot i no resultar ja tant exòtic a casa nostra després de la incursió de Guerin en el gènere, s'agraeix per sortir de la clàssica estructura "mestre fil.làntrop ratlla l'èpica, en les seves gestes educatives dins un aula que concentra absolutament tots els desarrapats de la terra". És cert, el film en aquest sentit s'agraeix, tot i fer-se un xic pesat, veritat i condició endèmica d'aquest gènere en qüestió, per cert.
Una altra cosa és la història que s'hi narra i el seu enfoc. Si bé la condició amateur dels protagonistes adolescents, afavoreix la voluntat d'esdevenir document de la realitat de l'escola a França, la perspectiva que s'hi mostra únicament, és un recull de les principals problemàtiques que preocupen al cos docent, la seva frustració ja inherent a la
professió i la manca de recursos i ajudes, per part de l'administració.
No oblidem que la institució escolar -com el propi film- no és neutra, però. És blanca i promou i s'expressa en una sèrie d'estàndards socialitzadors. Per tant, què és allò que el film vol documentar, doncs? Una realitat, observada exactament des d'on?
Penso que La Classe, ens hauria de remetre a una reflexió pedagògica, ja que hi subjau una trama no explícita que atany a 2 de les principals reformes pedagògiques que s'han implantat a les escoles d'arreu: comprensivitat i integració. I és des d'aquí i en clau sociològica que em disposo a analitzar-ne els components...
En aquest sentit, i quant a l'actuació docent del mestre de llengua, caldria fer esment a les teories de la reproducció social i a l'anàlisi dels codis sociolingüístics que plantejava Bernstein ,concretament. L'escola i el mestre, empren allò que aquest lingüista anomenava codi el.laborat. D'alguna forma, la base del currículum escolar, pren el capital cultural (Bourdieu) dominant com a universal i reprodueix l'estructura social imperant. Aquell qui prové de nivells socioeconòmics més desfavorits, a banda de les dificultats econòmiques, topa amb diferències lingüístiques o d'hàbit...o és que totes les famílies dónen la mateixa importància a l'educació? Quan fracassin, no és tindrà en compte la seva procedència cultural, sinó que l'escola i la seva autoritat pedagògica, els farà prendre aquest fracàs com a propi, per mitjà d'allò que Berstein anomenava violència simbòlica. En l'actuació docent trobem contínuament aquest problema al film. Es dóna una
mena de desconnexió entre els adolescents que representen una amalgama de diversitat i el discurs del mestre. Si tots parlen en francès, d'on parteix, doncs, aquesta sort d'incomunicació? La llengua és el codi de comunicació per excel.lència, i tanmateix són els seus usos els que regulen un codi sociolingüístic...i el mestre, en la seva innocència i des de l'autoritat que li confereix la seva posició, sembla no ésser conscient de l'abisme que els separa. Fracassa, el mestre? Es pot dir que sí...en la mateixa mesura que ho ha fet i continüa fent-ho l'escola, malgrat les reformes compensatòries. Penso que aquest és el gran greuge actual de l'escola,aquí o a França. L'ona migratòria i l'obligatorietat de la Secundària, concentren a les aules una gran diversitat, que esdevé tràgica sota l'agravant de l'emergència d'un curriculum rígid que ens ve al radera. Només cal fer orelles davant les queixes del professorat en referència a les capacitats i disposició de l'alumnat...Pilotes fora i ulls clucs a una realitat: l'escola sovint parla en llengua estrangera i això, un mestre de llengua, també ha de tenir-ho present, és competència seva.La mateixa lectura és aplicable al comportament dels pares vers l'educació dels seus fills. A hores d'ara no discutirem que juntament amb l'escola, l'altre gran canal socialitzador primari és la família. Quin és el valor i el grau d'identificació d'uns pares, amb una escola suposadament neutra, on els seus fills són minoria tot i ésser majoria numèrica? Valoren en un mateix grau l'escolarització com a garantia i oportunitat de mobilitat social? I en el cas concret de famílies musulmanes, destinaran la mateixa inversió (ja no económica, sinó d'expectatives) vers un fill que una filla? És evident, que l'escola no pot suplantar la família, ni abastar-ho tot...és del tot impossible. Tanmateix, sovint tendim a oblidar totes aquestes complicacions que envolten i condicionen l'activitat d'un alumne. Quin immigrant i de quina generació ocuparà un aula d'aquestes característiques exercint-ne de tutor? I un cop instal.lat, com evitarà no ésser integrat dins el codi de classe que ha assolit, per tal de preservar la proximitat i l'empatia respecte un alumnat que és minoria? Si tenim presents tots aquests factors, potser entendrem que la mare de Suleyman desconegui el règim d'assistència del seu fill, que no tingui cultura de cultura ni d'escola, que dins del seu codi restringit també el seu rol és restringit, fins al punt que no es faci necessari que conegui o tingui dret a aprendre la llengua del païs i que sigui el seu fill -tot i ésser menor- qui parli, per boca d'ella. Mentrestant, podem continuar queixant-nos, demonitzant aquests adolescents i reprovant els seus pares, avergonyint-los per la seva irresponsabilitat i manca d'implicació amb tutories classistes, tot i asseure'ns al mateix nivell compartint taula. No passa res, els mestres continuarem essent l'element que vehiculi aquesta violència simbòlica, que fa temps va detectar i anomenar Bernstein...infructuosament, pel que es veu.
Consti que no pretenc al meu torn, crucificar als docents ni victimitzar alumnes i famílies. No és el cas. Tan sols pretenc capgirar i oferir una òptica diferent a un documental, que m'ha semblat tendenciós o si més no, unilateral quant a perspectiva. Hem vist crisis nervioses dels docents, patinades i la frustració que es desprén d'una escola que està a punt del col.lapse, però en cap cas, hem entrat a les llars de les famílies i només si hi hem volgut reflexionar, podem intuir-ne, les frustracions respectives. Aquest i cap altre seria un document global.
Què podem intuir de Suleyman? Que la seva educació està mancada de referents? Un pare absent i una mare incomunicada amb la realitat preferent? Una identificació minsa amb l'organització escolar, potser condicionada pel valor que la pròpia família li confereix? Una confiança inexistent en qualsevol mena de progrés o mobilitat social que no es derivi únicament del capital econòmic? La manca de promeses, d'un païs profús en una immigració, que ja compta amb el reconeixement legal de la seva nacionalitat, i que tanmateix, continüa adscribint-los en un règim, de segona? Incomprensió, rebuig, baixes expectatives i uns protocols educatius estrictes, mal dissenyats fins a ratllar l'absurd? Suleyman és conflictiu en la mesura que ho és tot adolescent. És evident, que la conflictivitat, però, vindrà condicionada per les expectatives que sobre ell es generin i la dificultat que trobi en l'intent d'esberlar un sostre que roman tancat. Obviament, com sempre, Suleyman serà carn de sanció. Sancions i càstigs que en l'habitualitat de l'absurd, estan totalment deslligats de l'acció incorrecta. Quin aprenentatge extreu d'una expulsió, un alumne conflictiu, que de fet, ja presenta una assistència a escola irregular? Al benefici de qui apunta aquest càstig, sinó és al de la tranquilitat del docent? Obviament no hi ha fòrmules màgiques i en termes d'educació, no podem receptar l'aspirina...Haurem d'estudiar cada cas i documentar-nos i treure pols dels llibres que omplen les nostres estanteries. I provar de tornar a imbuir-nos d'un xic de psicologia, i demanar assessorament i sobretot, adoptar una actitud resilient i estimar la nostra professió...Fer memòria que ha de contenir un xic de vocació, acceptar que a l'aula s'hi reflexen les desigualtats socials i que no és cert que el tret de sortida es faci, en igualtat, des del mateix punt de partida. I en la vessant pràctica, deixar d'instrumentalitzar integració/inclusió/multiculturalitat, per a batalles polítiques o sindicats de professors polititzats. Acceptar que sovint combinar agrupacions temporals i puntuals de l'alumnat, amb el grup-classe global; lluny d'apuntal.lar una segregació -on ja es troben instal.lats, no ens enganyem- és la única garantia per tal que puguin posar-se al dia, progressar i sortir de la banlieu que constitueixen les seves vides.
Si observem amb deteniment aquest film, entre línies, i cerquem allò que no es diu de forma explícita, entendrem una enorme injustícia. Veurem que l'adscripció dels adolescents a la seva ètnia d'origen malgrat ésser francesos legalment, les seves baralles absurdes entorn a les seleccions futbolístiques amb les que s'identifiquen o la pròpia queixa d'una noia rebel, quant a la inexistència de noms magribins en els exemples del docent...no tenen tant a veure amb el racisme, com amb la falta de referents i la manca d'identificació amb una organització escolar que es creu pretesament neutra, legitima una socialització occidental de burgès blanc i encara s'autodesigna multicultural. Obviament cada individu s'adscriurà a aquell origen ètnic que el faci particular i alhora membre d'un grup gran. És des d'allà que podrà autoafirmar-se, encara que sigui en detriment d'un altre, però és des d'allà que se sentirà acceptat...Jo no diria d'això racisme, crec que l'afecte i la comprensió era una de les necessitats de Maslow.
Està molt bé posar la multiculturalitat al currículum com a competència transversal, fer-la figurar a les lleis educatives i fins fer muntatges fotogràfics que mostrin la diversitat en els tríptics publicitaris dels PECs dels Centres, però el codi de l'escola continüa essent blanc
i burgès i sovint parlant la mateixa llengua, no ens entenem...Si l'escola no supera aquest abisme i fa una lectura crítica, acceptem-ho: anem al cine Verdi amb El País sota el braç a veure films francesos que ens facin sentir uns desgraciats i uns incompresos, malparlem dels nostres alumnes i dels seus pares i apuntem al nostre fill a un col.legi concertat...i deixem que Bernstein s'amuntegui de pols i quedi reduït a una lectura exòtica d'estudiant universitari aplicat...
