In-Dependències

Llegeixo a El Punt que segons un estudi, es fa palès que l'aire de Barcelona concentra fins a cinc tipus de drogues en suspensió...Més enllà de l'anècdota, que ve a sumar-se a una notícia similar de fa uns mesos, relacionada aquell cop amb un anàlisi de les aigües de la ciutat; i també més enllà de les intermitents veus d'alarma que entorn a les drogues, es disparen de tant en tant...s'alça una dada... tranquilitzant? : «ni vivint mil anys s'arribaria a consumir l'equivalent a una dosi de cocaïna respirant aquest aire».

L'article del diari, em desvetlla una altra anècdota, però, que m'ha donat molt a pensar. En dues converses, amb dues persones diferents en poc espai de temps, va acabar per sorprende'm el fet que ambdues afirméssin no haver-se emborratxat mai. Allò que em va impactar fou la meva extranyesa davant d'aquestes afirmacions i el fet de vincular alcohol i diversió o lleure, com una cosa habitual...D'alguna manera, inconscientment, estava polaritzant una lectura que té dues vessants i identificava el consum (d'alcohol) com a allò normalitzat. Penso, doncs, en quina deu ésser la visió social entorn a les drogues dins la nostra societat; i en quina hauria d'ésser, la mirada pedagògica més adequada per a aquestes...

És evident que propostes com la d'Irudi Biziak són força interessants, principalment perquè des del cine s'obren canals per viure emocions, que obren una porta a la reflexió natural sobre determinades temàtiques. La clau d'això potser radiqui en el moment d'emergència tecnològica en que ens trobem inmersos, així com en la familiaritat, no només dels adolescents, amb un nou tipus de llenguatge : l'audiovisual.

Com bé llegim al text, el fenomen de les drogues és quelcom instal.lat de fa un grapat d'anys, a la nostra societat...i com a tal, ha experimentat el seus canvis i s'ha readecuat. Les pràctiques de risc han variat respecte els anys 60 o 80, però lluny d'erradicar-se, han perviscut d'acord amb els nous estils de vida social.

És de sentit comú que des de l'escola s'abordi la temàtica, ja que suposa superar l'actitut prohibicionista i conductual de la seva il.legalitat, per mirar de cara i fer front a una realitat preocupant. Per tant, tot programa entorn a la prevenció de les drogodependències serà benvingut i com més atractiu i proper resulti a aquells a qui va adreçat, major serà l'encert.
Com a positiu, d'Irudi Biziak, podem constatar:
a) l'opció de projectar els films desmarcant-se de l'edifici escolar. Crec que tots tenim present a la memòria, la impressió que ens despertava qualsevol xerrada preventiva, quan cursàvem Secundària. L'espai escolar és vinculat de per se a obligatorietat, i per a un adolescent -en ple procés identitari, amb una reafirmació personal que parteix de la negació de tota autoritat heterònoma- qualsevol proposta lligada a l'escola, serà motiu de recança o d'una certa desconfiança.
b) que el projecte es vehiculi dins l'escola, des d'una entitat externa a aquesta. Sovint, els docents, ni disposen dels recursos, la informació, la preparació o el temps, per dedicar a un tema com aquest.
Des de la psicologia social, són peces clau, cara a una bona construcció d'un missatge persuasiu -que no, manipulador...- :
- l'impacte del missatge
- l'atracció que susciti l'emissor
- la bilateralitat del missatge, donant cabuda al discent i a la construcció de la seva pròpia elecció.
I potser en aquest sentit, el projecte ESPO (Ed. per la Salut i la Prevenció de Drogodependències) d'Irudi Biziak, als meus ulls, és subjecte a una crítica. I és que, si bé ha quedat acceptat de bon grat, el recurs del cinema -quant a proximitat i atracció- com a pretext per entrar en matèria; no serà menys important, l'impacte que abasti. De fet hi ha films molt més adients, que Juno , La classe o This is England, que focalitzen de ple la temàtica que es vol treballar. És el cas de Requiem for a dream, Diarios de un rebelde o La vendedora de rosas. Tanmateix, penso que aquesta crítica constructiva, no va encarada únicament al programa en qüestió, sinó que bona part de la responsabilitat a tals efectes, recau a les diferents polítiques preventives, que s'implanten a les autonomies del nostre païs. Si fem una ullada a les propostes dutes a terme a la Comunitat de Madrid, a través del Programa escolar de prevención de drogodependencias a través del cine , trobem una proposta semblant, que em desperta la mateixa crítica, perquè coixeja del mateix peu.
Penso que tant el tema de les drogues, com el fenomen social, són prou importants per afrontar-los sense eufemismes ni complexes, ni vels políticament benpensants.
Hi ha una realitat: l'espai d'oci nocturn està directament vinculat al consum de drogues toves (tipus alcohol i tabac) i segons el poder adquisitiu, els rols socials o el context, es dóna una emergència en el consum també
de drogues de disseny...a banda de la familiaritat amb la marihuana o el haixix. Mirem sinó, els voltants dels instituts o les places dels barris...
A Catalunya, les polítiques de Salut i Joventut s'uneixen quant a les drogodependències i si bé es treballa la prevenció...són força més oberts i realistes, i també encaren programes de reducció de riscos en el consum.
Així neixen projectes com els d'Energy control o Som.nit, que no són sinó intents de sensibilitzar i donar la informació necessària als usuaris de drogues, en els espais d'oci nocturn. Munten el seu stand i assessoren sobre policonsum o fan anàlisi de substàncies, però també acudeixen als instituts i sensibilitzen entorn a les drogues i les conductes de risc a elles associades, des de la seva qüotidianitat. De fet, els propis educadors solen ser o han estat consumidors; construint un discurs entorn a les drogues des de dins del seu món, i no sols com a espectadors.
Una altra proposta interessant i des d'una altra perspectiva, és la proposada des de la Junta de Andalucía, amb la seva proposta de certamne escolar de cine per a la prevenció de les drogues. Aquí seran els discents qui activament facin cine; construint alhora el seu propi discurs entorn a les drogues.

No deixa de sorprendre'm, però, allò dit anteriorment en referència a les autonomies...Un projecte com el Som.Nit -nascut a Creu Roja Joventut Catalunya- un cop exportat a Madrid, es veu obligat a modificar allí la seva filosofia i un cop perduda la seva essència d'obertura de mires...obviament no funciona...
En resum: el cine pot ser un gran recurs escolar per al tractament de qualsevol qüestió candent, però al darrera hi haurà d'haver una voluntat real d'apropament, d'acceptació de la realitat que es dóna sobre el terreny...sinó, en general els adolescents, mai creuran que la pel.lícula va amb ells...i ens miraran com a extranys.