300

Ningú som /Sols estem i tan sols amb la nostra dignitat i amb la nostra ràbia. /Hem vist i escoltat. /Petita és la nostra veu per ser eco d’aquesta paraula, petita la nostra mirada /Per a tanta i tant digne ràbia. Altres som, allò altre. /Si el món no té lloc per nosaltres, llavors un altre món s’ha de fer. /Falta més trobar-nos, conèixer-nos cal./ Falta el que falta...”

A grans problemes, grans solucions. Matí tràgic en constatar el resultat de les eleccions europees, si no fos que ja estem tan avesats a aquest agnosticisme perenne, davant les qüestions trascendentals. Europa radicalitza les seves mesures quant a immigració, redueix costos socials i impulsa aquest model neolliberal, que legitima un way of life tan burgès com blanc. Talcott-Parsons era tremendament ingenu…o un cínic acabat, quan en les seves teories del repartiment social, situava l’escolarització com la garantia de progrés i mobilitat social. A la manera de Napoleó, venia a dir que tothom neix amb el bastó de mariscal sota el braç i que qualsevol distància pot salvar-se amb esforç.

Una, que ja està força bregadeta, que en aquest curs ha viscut en pròpia carn la caiguda de l’Imperi Romà, i que ja no es creu res però comença a comprendre després de llegir a Bourdieu i als teòrics de les teories de la reproducció social…ha decidit seguir caminant, en corrent inversa a la del riu.

L’home neix igual en drets…, resa una de les Bíblies de l’home, i a hores d’ara ja sabem que és mentida; i que la única veritat és la desigualtat,i per això es fan necessaris textos que la legitimin.

Potser és per això que a la manera de Kerouac, és des de l’educació que creuarem els ponts que ens porten a les ciutats, per fer-les rebentar o dissoldre’ns en elles. Cal estar a dins, per tenir-hi alguna cosa a dir.

El caire europeitzant que pren l’educació –Bolonya, PISA…quina fixació amb els termes italians!- és legitimador de l’exclusió global. Als analfabets de sempre, els afegirem els analfabets virtuals. A l’exclusió étnica s’hi afegirà l’exclusió per competències…i així, anirem sumant, o restant.

No tindrem ajudes, tampoc les esperem. Caldrà que fem pinya i ens recolzem en la comunitat, com espartans.

Aquesta projecció, més enllà de voler il.lusionar uns adolescents que estan en tota regla desplaçats per manca d’identificació amb un model, més enllà de voler alfabetitzar-los tecnològicament amb cullera…allò que pretén és que observin el recurs de la comunitat i el de les pròpies mans. Que s’enorgulleixin d’allò que han fet i que a partir d’una llumeta en el seu autoconcepte, no s’aturin mai.