diumenge, 21 de juny del 2009

Tecnofòbies: motiu II. I(n)solation

Aquests dies , una que està encara amb traumatisme craneoencefàl.lic (glups), després d'un curs com a mínim extranyament llarg, prepara la taula de dissecció per analitzar-ne els grumolls...Sovint m'assetja la sensació que el meu cap és una perllongació de l'ordinador i em miro la punta del dit gros del peu i arribo a creure que tan sols arribaré a moure-la apretant l'enter. Com que no ho volem això i a ca meva som de cos present, de verd, de caminar i d'un blau turgent per proximitat al mar...ens preparem per sagellar aquesta finestra en arribar el juliol i no aixecar-li el càstic fins que no arribi allò imminent...Perquè la informació vessa per les orelles i malgrat tot, si una cosa ha fallat en aquest trajecte, ha estat la comunicació. Perquè a còpia d'aprendre a fer anar el dreamweaver, hem descuidat i bloquejat les caderes...perquè som lliures i per contra, ens inventem a qualsevol preu cadenes. I perquè hem descobert que sense sortir de casa també és possible patir una i(n)solació...prenem decisions amb determinació.
A una, que ahir la tornaven de Sitges, després d'embarcar-se com sempre, amb tripulants de dubtosa condició, única fèmina in a man's world...una, que tan sols creu en la pròpia intuïció, que la única cosa per la qual no troba perdó és per aquell qui ha aconseguit entristir-la...ahir baixava del cotxe a Mundet abandonant a la seva sort uns acompanyants -entre ells El Magister- amb un profund desencant. Decididament, l'últim de l'any. La commoció era tal, que no recordo el trajecte en metro ni en el meu tren estimat i tan sols un cop a Ocata, de cap a l'aigua per curar amb iode les nyafres, vaig poder escoltar la nit, amb la meva mirada habitual.
Per sort, la nena és una salvatge i quan aconsegueix tancar dins d'un cotxe, totes les misèries d'aquest món, amb un sol cop de porta i la mirada fixa a Collserola...ja ha pres una decisió.
Decididament no, nosaltres no som d'eixe món...ni ens fa cap falta...
Puges a peu cap a Teià sota el plugim i no te'n vas cap a casa, abandones l'asfalt i cerques els camins de sorra que han estat perdonats per ara, i puges cap al cementiri que és ben amunt i fa olor de terra mullada i mentre encens una cigarreta penses que sovint els morts són els vius...I no t'atures, ara ja camp a través, amunt, amunt...per veure-ho tot des d'un altre punt i perquè després fa baixada...
No acabo d'entendre què ens passa a tots plegats, en Jarne l'altre dia em preguntava si pensava continuar el curs vinent i la veritat, és que aquest home em va penetrar l'ànima, perquè certament em trobo en el mateix punt que quan estudiava filosofia i vaig decidir deixar-la a poc d'acabar. Imagino que va intuir-me cavil.losa i volàtil, que és com vesteixo quan n'estic tramant alguna...I si, en certa manera, tenia part de raó en la seva pregunta, però no va fer diana perquè desconeix la totalitat de la història.
Faci el que faci, sempre s'entrecreuen tres camins, tot i que n'hi ha un, que sempre he descartat d'entrada. Una via és l'assimilació -ni de conya-, l'altre és la renúncia -que ja l'he tastada-, l'últim és la rebelió -i ja hi estic ficada-. No només no abandono sinó que hi estic totalment abocada. I si barrino i sóc més parca en rialles és perquè rumio l'estratègia i el cop de gràcia...i calculo el grau d'insurrecció al que he d'estar disposada.
Lux in tenebris lucet.